Èric Villaronga, el ‘One Club Men’ de Sant Pol

Dabit Rodríguez

Un club. Un sentiment. Una trajectòria molt fidel. Aquest el resum més breu que podem fer de la història d’Èric Villaronga, capità de l’Atlètic Sant Pol fins a la passada temporada i a on ha penjat les botes després de 26 temporades (Sí, 26!) al club que l’ha vist córrer darrere una pilota, créixer, aprendre, gaudir, patir, riure…i tot un grapat d’emocions i sentiments que ja formen part de la seva memòria col·lectiva i també de la del At. Sant Pol.

L’Èric va començar a jugar al club arlequinat amb 4 anys i penja les botes amb 31 i una paternitat sota el braç, el seu nou objectiu fora dels terrenys de joc. A més a més, la seva sang és vermella i blanca, com la del seu avi, jugador santpolenc de la dècada dels anys 40 i 50.

Amb 307 partits disputats i 16 gols, l’Èric és el segon jugador dels 100 anys del Club que més vegades ha defensat la samarreta del primer equip, després d’Octavi Anoro (393).

Fa una setmana, a l’homenatge i partit del Centenari davant el Sabadell B, Èric Villaronga va defensar per darrera vegada la samarreta de l’At. Sant Pol. Una decisió ferma i meditada?

Volia continuar amb els veterans però com no n’hi ha, no seguiré (riu).

Si no, hagueres continuat jugant?

Retirat del primer equip, sí, però haguéssim jugat una mica més a futbol.

Ets un jugador One Club Men. Una espècie única al futbol català.

Des que tinc 4 anys només he jugat i he defensat els colors del Sant Pol. No és fàcil trobar algú que hagi estat des d’Escola al mateix club, superant etapes formatives i acumuli 26 temporades en el club, arribant al primer equip. Només conec una persona més. A més a més, també he entrenat a totes les categories, des del 15 anys fins als 29.

Mai has tingut la possibilitat de marxar?

Alguna vegada, sí. Tordera, Blanes, Calella...però la meva resposta sempre era la mateixa: de Sant Pol no marxo. Un estiu, però, vaig fer la pretemporada amb el Calella. Però res, van ser dues setmanes. Sempre hi ha hagut força interès per part dels equips rivals però mai he marxat.

Déu n’hi do. Aquesta fidelitat és poc habitual per part dels jugadors. Però, a més a més, penges les botes amb 31 anys.

Fa dues temporades vaig patir un trencament de creuats i no va ser un any gens fàcil amb la recuperació. A més a més aquest any he sigut pare, la meva filla té 3 mesos i no és gens fàcil jugar, treballar i la conciliació familiar.

En aquell moment de la lesió ja tenies la retirada al cap?

No va ser una recuperació fàcil però justament coincidia amb el Centenari del Club i quina millor forma de tancar cicle que en una temporada especial a Sant Pol. És una raó de pes força sentimental. A més a més, hi ha hagut molta activitat per part de l’entitat a les xarxes socials. Durant les darreres setmanes van fer un reportatge amb motiu del Centenari i també de la meva retirada. Molt maco tot.

Quins són els records més històrics que sempre tindrà Èric Villaronga de la seva etapa a Sant Pol?

L’ascens a Tercera Catalana, l’ascens a Segona Catalana i tornar a jugar després de la lesió, ja que coincidia amb el del Centenari.

El de Segona Catalana és el més emotiu?

I tant. Vam estar a mitja taula durant bona part de la temporada i a l’últim segon del darrer partit vam aconseguir guanyar la lliga a Tercera i l’ascens a Segona. Més emotiu impossible. Va ser increïble.

Ha estat una darrera temporada agredolça a causa de la Covid, no has reconduït la teva decisió de penjar les botes?

No té res a veure. Quan em vaig lesionar dels creuats ja tenia la decisió força decidida.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.